La fiança és un contracte pel qual una o diverses persones (fiadors) es comprometen a pagar el deute d'un tercer (deutor principal) en cas que aquest no compleixi el pagament puntual i exacte davant del creditor.
Normalment, el fiador només té obligació de pagar després que el creditor hagi intentat cobrar del deutor, sense èxit; és a dir, el fiador respon subsidiàriament per al cas que no pagui el deutor (és el que s'anomena 'benefici d'excussió')
No obstant això, si el fiançament és solidari, el fiador renuncia a aquest benefici d'excussió i permet que el creditor pugui dirigir la reclamació alhora contra el deutor i contra el fiador. Aquest tipus de garantia s'aconsegueix amb la renúncia que el fiador efectua als “beneficis d'exclusió, ordre i divisió”, cosa que és molt habitual en la contractació bancària.
Com sempre en matèria de consumidors, quan s'exigeix la renúncia a drets i facultats (com en aquest cas, el benefici d'excussió), cal analitzar detingudament si la clàusula de renúncia és vàlida jurídicament i, especialment, per haver superat el ' control de transparència', que significa valorar si la clàusula és clara i comprensible, permetent que el consumidor tingui un coneixement real sobre les obligacions econòmiques i jurídiques que està assumint.
En aquest sentit, la sentència recent de l'Audiència Provincial de Cadis, del 9 de juliol, ha declarat nul·la la clàusula d'afermament solidari d'un contracte de lísing d'una coneguda entitat bancària espanyola, precisament per manca de transparència.
