Aquesta polèmica qüestió està regulada al Reial Decret 1690/1986, d'11 de juliol, que aprova el Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats Locals.
Aquesta norma estableix que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure's al padró del municipi on resideixi habitualment” (art. 54.1) i “són veïns del municipi les persones que hi resideixen habitualment, en els termes establerts a l'article 54.1 d'aquest Reglament, es troben inscrits al padró municipal” (art. 55.1). I, per això, "El padró municipal és el registre administratiu on consten els veïns d´un municipi" (art. 53.1). A més, “els Ajuntaments declararan d'ofici la inscripció al seu padró com a veïns a les persones que visquin habitualment al seu terme municipal i no hi figurin inscrits” (art. 73)
El que és determinant és, doncs, la residència al municipi i, a aquest efecte, per comprovar aquesta residència, “l'Ajuntament podrà comprovar la veracitat de les dades consignades pels veïns, exigint a aquest efecte la presentació del document nacional d'identitat o targeta de residència, el llibre de família, el títol que legitimi l'ocupació de l'habitatge o altres documents anàlegs” (art. 59.2).
Podria semblar que si l'Ajuntament pot exigir “el títol que legitimi l'ocupació de l'habitatge” és per concloure que si no hi ha tal títol legítim llavors es podria considerar que no hi ha tal residència.
No obstant això, aquesta conclusió és només un miratge: ni la definició de “residència” ni la interpretació que fa la pròpia administració, dels preceptes esmentats ajuden a sostenir aquesta conclusió:
1) D'una banda, segons el diccionari de la RAE, residència és “l'acció i l'efecte de residir”, “lloc en què es resideix” o “casa en què es viu”, i residir és “estar establert en un lloc” . Observeu que en cap cas no es condiciona que aquesta acció o establiment siguin legals.
2) D'altra banda, la Resolució de 17 de febrer del 2020, de la Presidència de l'Institut Nacional d'Estadística i de la Direcció General de Cooperació Autonòmica i Local, per la qual es dicten instruccions tècniques als Ajuntaments sobre la gestió del Padró municipal , estableix en norma 2 que “l'Ajuntament podrà comprovar la veracitat de les dades consignades pels veïns, exigint a aquest efecte la presentació dels documents que acreditin la seva identitat i el domicili al municipi, que es defineixen als apartats corresponents d'aquesta Resolució ”.
I, més endavant, diu quin és l'objectiu del Padró: “deixar constància d'un fet, i per això, en principi, no ha de resultar distorsionat ni pels drets que puguin o no correspondre al veí per residir en aquest domicili” i afegeix : “I, en concret, la possibilitat que l'Ajuntament sol·liciti del veí “el títol que legitimi l'ocupació de l'habitatge” (article 59.2 del Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats Locals) no atribueix a les Administracions Locals cap competència per jutjar qüestions de propietat, d'arrendaments urbans o, en general, de naturalesa juridicoprivada, sinó que té per única finalitat servir d'element de prova per acreditar que, efectivament, el veí habita al domicili que ha indicat” … “Així mateix , el gestor municipal podrà comprovar per altres mitjans (informe de Policia local, inspecció del propi servei, etc.) que realment el veí habita en aquest domicili, i en cas afirmatiu inscriure'l al Padró”
En conclusió, la residència és un fet i se'n deriva el dret a, i l'obligació de, empadronar, amb independència de la legitimitat d'aquest fet, ia l'Ajuntament li correspon constatar la seva realitat; per això pot emprar diversos recursos, entre ells, i no només, demanar el títol habilitant per a l'ocupació però, si aquest no existeix, no per això es pot denegar la realitat de la residència i s'ha de complir el deure d'empadronar, fins i tot d'ofici , sense necessitat que ho sol·licite l'interessat.
Una altra cosa és el debat que es pugui generar sobre l'estatus jurídic d'una persona que arriba a residir en un habitatge que ha okupat il·legalment, en una acció que pot arribar a ser delictiva i, per tant, antisocial, i hi accedeix, malgrat això, al Padró i, automàticament, la condició de “veí” amb tots els drets que això comporta. Però això ho deixo per a una altra ocasió.
